Possiblement, una de les preguntes més habituals que es plantegen els ornitòlegs és si una espècie determinada és més o menys abundant ara que abans. La resposta a aquesta pregunta, generalment inabordable sense un seguiment metòdic al seu darrere, és un dels aspectes més importants a l'hora de determinar l'estat de conservació de qualsevol espècie. L'única manera de tractar aquesta qüestió és engegar un sistema de seguiment mantingut en el temps, que consideri quantes més espècies i ambients millor, i que aporti dades en quantitat i qualitat suficient per poder analitzar les tendències temporals de forma rigorosa (Greenwood 1999). A la vegada, el reconegut paper dels ocells com a indicadors ambientals permet que el seu seguiment esdevingui també una eina de gran utilitat per conèixer l'estat de conservació dels ambients on viuen (Furness & Greenwood 1993).

Els britànics van ser uns dels pioners en el seguiment de les poblacions d'ocells i l'any 1962 van iniciar el Common Bird Census (CBC), un sistema que ha perdurat fins als nostres dies i que utilitza el mètode del mapeig de territoris. Amb el temps, però, es van anar evidenciant les limitacions del mètode quant a cobertura del país i nombre d'espècies adequadament monitoritzades, així que, l'any 1994 va començar un nou programa de monitoratge, el Breeding Bird Survey (BBS). Molt més senzill que el CBC, aquest programa es basa en la realització de 2 transectes amb d'1 km cadascun. El programa ha adquirit una gran popularitat i actualment ja hi ha més de 2000 ornitòlegs col·laborant-hi (Noble et al. 2001).

De forma similar, l'any 1969 els suecs van establir un programa semblant al CBC en el què, una vegada més, es va fer manifesta la problemàtica del mapeig de territoris, un mètode realment poc eficient. Per corregir aquest problema, l'any 1975 van introduir un nou programa basat en una ruta que contenia 20 censos puntuals de 5 minuts. Els resultats del nou mètode van ser millors que el primer però tenia un problema greu: al no seleccionar zones de mostreig prioritari, el seguiment va quedar molt esbiaixat en favor dels hàbitats més diversos de la meitat sud del país. Finalment, i per mirar d'arranjar aquesta manca de representativitat territorial, l'any 1996 es va iniciar el darrer programa de seguiment, basat en la determinació de quadrícules a mostrejar des de la coordinació del projecte. A més, no només es va canviar el disseny, sinó també el mètode, i s'optà per transectes per la seva major eficiència respecte els puntuals.

Tal com passa al Regne Unit i Suècia, els finlandesos també duen a terme simultàniament diversos programes de seguiment (Koskimies & Väisänen 1990). En temporada de nidificació fan mapeig de territoris (des de 1987) per espècies i hàbitats específics i, com a sistemes d'àmplia cobertura territorial, combinen puntuals (des de 1984) i transectes (des de 1978, però amb alguns transectes fets ja als anys 40). El seguiment hivernal es fa amb transectes de 5-10 km i es va iniciar l'any 1957.

Progressivament, altres països s'han anat incorporant al seguiment d'ocells comuns: Estònia (censos puntuals, des de 1983), Països Baixos (mapeig de territoris, des del 1984), Alemanya (mapeig de territoris i censos puntuals, des de 1989), Polònia (transectes, des de 2000), França (censos puntuals, des de 2001), etc.

A l'Estat Espanyol es porta a terme un seguiment d'aquestes característiques des de 1996: el SACRE (Seguimiento de Aves Comunes Reproductoras en Espanya). En aquest programa els censos consisteixen en el mostreig de quadrícules UTM 10x10 km mitjançant la realització d'un mínim de 20 estacions d'escolta puntuals, separats entre elles 1 km (SEO/BirdLife 1996-2000).

Fora d'Europa, cal destacar el seguiment dels ocells comuns que es realitza als EEUU i al Canadà. El North American Breeding Bird Survey (BBS) es va iniciar el 1966 i consisteix en la realització de 50 censos puntuals de 3 minuts de durada cadascun, al llarg de rutes d'uns 40 km (Peterjohn et al. 1996). Actualment hi participen més de 2500 ornitòlegs.

Com es pot veure en aquest breu repàs, no hi ha un únic mètode per censar ocells (Bibby et al. 1992) i, lluny d'existir-ne un d'ús generalitzat, cada país ha adoptat el que ha considerat que s'adaptava millor a les característiques del seu territori. De fet, L'EBCC (European Bird Census Council) ha estat estudiant els "pros" i "contres" d'iniciar un mètode comú per tot el continent i s'ha arribat a la conclusió que sembla millor que cadascú apliqui el mètode més adient per les seves particularitats i que l'esforç es destini a la trobar mètodes que permetin l'anàlisi conjunt de les dades generades pels diferents sistemes (Van Strien et al. 2001).

A l'Institut Català d'Ornitologia hem estat mesos discutint amb experts en la matèria sobre quin havia de ser el disseny i la metodologia òptims d'un programa de seguiment que ens permetés determinar les tendències poblacionals dels ocells comuns a Catalunya. El producte final d'aquest treball és el programa SOCC (Seguiment d'Ocells Comuns a Catalunya), inspirat en bona mesura en els sistemes de seguiment més recents de britànics i suecs però incorporant tot allò que podia aportar aspectes d'interès de qualsevol altre programa de seguiment d'ocells, tant a escala nacional com local.