Un dels aspectes que més condiciona el disseny del mostratge de la feina de camp és la necessitat de controlar a la vegada els patrons espacials i temporals durant el període d'estudi. Intentem exemplificar el problema. Si, com va passar en l'atles d'ocells nidificants, els col·laboradors poguessin triar entre els 386 quadrats sense cap restricció, probablement tornarien a quedar per al darrer any molts quadrats en zones allunyades de les grans ciutats, com per exemple de la zona pirinenca i les comarques de l'Ebre. En temporada de nidificació les variacions interanuals en la distribució semblen relativament poc importants i, per tant, aquest biaix sembla assumible, però no es pot dir el mateix a l'hivern, quan la distribució d'algunes espècies pot canviar força entre anys en funció de la meteorologia o de processos irruptius. Així, si quedés per al darrer any la cobertura d'algunes zones no podríem distingir si la distribució obtinguda en aquestes és producte de les peculiaritats d'aquelles àrees o d'aquell any concret. Si volem abordar seriosament aquest problema no tenim més remei que distribuir acuradament el mostratge a realitzar cada any. En aquest sentit el mostratge aleatori dels quadrats a cobrir en cada any és una primera temptativa, que, almenys des d'un punt de vista teòric, podem considerar apropiada. No obstant això hem cregut oportú fer un mostratge aleatori condicionat a la minimització del nombre de quadrats d'un mateix any que es toquen de costat, el mateix protocol utilitzat en el disseny dels quadrats prioritaris del SOCC (Figura 7). Aquest disseny permet controlar força bé les variacions interanuals a escala de tot Catalunya o de regió biogeogràfica, per bé que no podem evitar que a escala d'un quadrat UTM 10x10 particular els patrons temporals i espacials condicionin alhora el que hi trobem.

L'adopció d'aquest disseny té importants implicacions en quant a coordinació del projecte. El primer i segon hivern s'han de prospectar 129 quadrats i 128 el darrer. Per tant, cal realitzar la feina de camp de cada un dels quadrats seleccionats l'hivern que li pertoca i no en d'altres. Si que es podrà, però, aportar dades complementaries de la resta d'anys per completar el mapa de distribució, tot i que aquestes dades no podran ser utilitzades per avaluar les diferències interanuals o per fer anàlisis de comparació entre quadrats. En aquest sentit, l'adopció d'aquest disseny implica també la necessitat de portar professionals des del primer any a aquestes àrees per tal de cobrir-les adequadament.



Figura 7. Distribució del mostratge extensiu de l'Atles d'ocells hivernals en els tres anys d'estudi. Cada any conté 129 quadrats a mostrejar (128 el darrer any), distribuïts aleatòriament però minimitzant el nombre de quadrats d'un mateix any que es toquen de costat per tal d'obtenir una representació del territori igualment distribuïda cada any. Es tracta d'un mostratge que combina un cert grau d'aleatorietat i de mostratge sistemàtic.