Després de diversos mesos des que va sortir l’atles, ha aparegut la primera ressenya bibliogràfica d’abast internacional. Es la que fa Paul F.Donald al darrer volum de la revista Ibis i que transcrivim íntegrament a continuació. De fet, aquesta ressenya compara dues obres que han coincidit en la data de la seva publicació, el nou atles d’Austràlia i l’Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. La ressenya, de forma original, compara, malgrat les distàncies en molts àmbits, ambdues obres i les deixa en un bon lloc dins del rànquing d’atles publicats fins ara. Llegiu i ho veureu

Barret, G., Silcocks, A., Barry, S., Cunningham, R. & Poulter, R. The New Atlas of Australian Birds. 824 pages. Victoria: Birds Australia, 2003. Hardback £ 45.95, ISBN 1875122095.

Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L. & Herrando, S. (eds.). Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002 (Catalan breeding bird atles 1999-2002) (in Catalan and English). 638 pages. Barcelona: Institut Català d’Ornitologia (ICO/Lynx Edicions, 2004. £ 42.00, €50.00, ISBN 8487334709.

La comparació d’aquests dos treballs de grans proporcions ha estat una tasca molt aclaridora i una demostració convincent del progrés que han experimentat els atles ornitològics des que van aparèixer a principi dels anys 70. A la vegada, ha estat també una demostració interessant de la flexibilitat metodològica. Aquests dos atles cobreixen dues àrees molt diferents. Austràlia és enorme, sovint inhòspita, i inaccessible, i té una baixa densitat d’ornitòlegs (al voltant d’un per a cada 1000 km2). Catalunya és petita (menys de 0,5% de l’àrea d’Austràlia), accessible i té una relativament alta densitat d’observadors (un per a cada 75 km2). Aquestes diferències d’escala geogràfica i recursos expliquen les clares diferències dels resultats, malgrat les quals podem considerar que cadascun d’ells representen l’atles perfecte dintre de les seves peculiars circumstàncies. A partir dels recursos disponibles, resulta difícil imaginar que cap altre grup d’autors pogués haver millorat els resultats als quals han arribat. És evident que els atles han desenvolupat tècniques suficientment flexibles com per produir dades útils i interessants a qualsevol escala, i que on és possible mobilitzar suficients observadors es poden aconseguir resultats extraordinaris.

L’atles d’Austràlia comença amb un repàs de la història i la metodologia dels atles. L’escala utilitzada és el de quadrats d’un grau de latitud-longitud, dins dels quals els observadors desenvolupen un seguit de tècniques de mostratge. Les xifres són impressionants: prop de 250.000 fulls de camp, els quals contenen al voltant de 5 milions de dades aportades per 7.000 observadors durant el període de recerca (1998-2002). Més de 50 fulls es van completar en el 60% dels 800 quadrats mostrejats. Inevitablement la cobertura va ser molt millor a les àrees més habitades del sud del país, però també es va recollir suficient informació sobre les zones àrides de l’interior i les remotes terres del nord com per obtenir les distribucions de les espècies de forma acurada; sense haver de fer mitjanes entre quadrats. Els mostratges es van fer durant tot l’any i la distribució es presenta separadament per a cada estació. Es destina una pàgina per a cada espècie, on es mostra un mapa amb totes les citacions, quatre mapes que reflecteixen les dades per a cada estació de l’any, un mapa que mostra la reproducció confirmada (i èpoques de l’any) i unes estadístiques que resumeixen les principals dades. Una característica útil de cada mapa és que cada quadrat té un ombrejat representatiu de la cobertura rebuda i això fa més fàcil la interpretació dels resultats. A tots els mapes la mida dels cercles indica una mesura d’abundància relativa derivada d’una llista metodològica. Aquest atles, però, difereix de molts altres per l’absència de text, possiblement per manca d’espai. Encara que això no devalua el valor de la feina presentada, la manca d’un text explicatiu dóna la sensació que estem més aviat davant d’un document científic que no pas d’un treball amb voluntat educativa i també recreativa. Aquesta sensació es veu encara més reforçada quan mirem al final del llibre i hi trobem anàlisis estadístiques dels canvis experimentats en comparació amb el primer atles nacional (publicat el 1984) i un cop més sense cap mena de comentari. Està clar que l’espai és un factor limitant en una obra que cobreix tantes espècies, però potser s’hauria pogut reduir una mica la mida dels mapes estacionals i inserir alguns textos explicatius dels patrons de distribució i canvis experimentats.

L’atles de Catalunya és un volum sumptuós i generosament il·lustrat, tal com es podria esperar de la participació de l’editorial del Handbok of the Birds of the World, i cada pàgina està adornada amb els millors dibuixos d’ocells que jo mai he vist en cap atles, així com per mapes a tot color. Encara que Catalunya és una petita fracció de la mida d’Austràlia i conté moltes menys espècies, el llibre té la mateixa mida (i més pes) que l’atles d’Austràlia, un aspecte indicatiu de la quantitat de detall presentat. El llibre comença amb descripcions del medi físic i dels hàbitats de Catalunya, seguit per un llarg capítol sobre la metodologia emprada. Cada espècie té una doble pàgina amb un text molt útil (incloent un resum en anglès), mapes mostrant abundàncies relatives (amb colors estridents) i distribució i estatus reproductor en una quadrícula de 10x10 km (amb la distribució de l’atles anterior també marcada). De forma ordenada es mostra un histograma de barres amb les preferències d’hàbitat de cada espècie i la distribució altitudinal que complementa la informació presentada. Aquest atles es troba realment al límit de les possibilitats de la tecnologia en aquesta mena de treballs, i s’empren metodologies tècniques i estadístiques altament sofisticades (en són representatives les més de 30 pàgines explicatives de la metodologia). Tot i això, i a l’igual que a l’atles d’Austràlia, la publicació del llibre ha trigat menys de dos anys des de la finalització de la feina de camp, cosa que dóna encara més crèdit als autors i organitzadors d’ambdós treballs.

Els dos atles són repeticions d’atles anteriors i, per tant, poden establir no només la distribució de les espècies, sinó els canvis en la distribució. Aquí en ambdues obres es troben a faltar comparacions directes com les que es mostren al segon atles del Regne Unit. L’atles d’Austràlia enlloc d’això mostra els canvis de distribució per biomes en compte de fer-ho per quadrat, mentre que l’atles català només marca en ombrejat els quadrats on es va trobar l’espècie a l’atles anterior. Cap d’aquestes dues aproximacions emfatitza els canvis com caldria, potser per cert temor a què les metodologies o cobertures emprades en cada treball haguessin estat diferents. Els autors de l’atles d’Austràlia potser havien de tenir en compte que la inclusió d’un petit text hauria enriquit moltíssim l’obra, i en els dos atles els canvis de distribució potser s’haurien d’haver tractat amb major profunditat, però res d’això impedeix que aquests dos llibres siguin meravelloses fites i que els dos apareixerien a la meva llista particular dels deu millors atles mai publicats.

Paul F. Donald
Ibis, 147: 616-618 (2005)